Diuen que una cursa la comences quan materialitzes la inscripció de tal cursa, però l’Ultra Trail del Mont-Blanc la vaig començar gairebé un any abans.

Quan vaig acabar la VDA by UTMB (cursa de 160Km), a Vielha, esgotat i bastant cansat però molt content, el director de la cursa, Xavier Porcino, des d’aquí una forta abraçada, em va dir que l’any següent me n’anava a Chamonix.

Jo me’l vaig mirar incrèdul i li vaig respondre que si em tocava el sorteig i estava de sort, potser sí. Em va tornar a mirar i em va assegurar que segur que hi aniria. I així va quedar la cosa.

Al final, vaig anar a fer aquella cursa a la Vall d’Aran per tenir més opcions per l’any següent anar a fer l’UTMB a Chamonix i aquelles paraules que em va dir en Xavier, em van quedar gravades al cap durant dies.

Total, que al cap de quinze dies vaig rebre un correu electrònic de l’organització de l’UTMB, felicitant-me per la cursa i confirmar-me que tenia plaça per l’UTMB per l’any següent i fins i tot per aquell mateix any. Evidentment, els vaig respondre que millor ho deixàvem per l’any següent, que amb la cursa de la Vall d’Aran ja n’havia tingut prou. Però ara que ja ho sabia del cert, tenia tot un any per preparar-me per fi donar la volta al Mont-Blanc d’una tirada…

Un any per intentar acumular hores d’entrenament, gimnàs, bici…

També fer alguna que altra cursa de preparació. Algunes de curtes i intentar fer-ne una de llarga dos o tres mesos abans per agafar força i ritme. Vaig triar la Andorra Trail 100, una cursa que ja havia fet. És dura, però conec força la zona. Qui conegui Andorra sabrà que no hi ha un pam de pla.

Tenir una cursa a finals d’estiu suposa moltes coses, una d’elles i molt important, l’organització de les vacances amb la família (des de aquí infinites gràcies pel suport i la paciència).

Buscar llocs per poder entrenar a la muntanya, si anem a la platja, agafar la bici i un llarg etcètera de caps de setmana buscant estones per poder entrenar i restant hores de passar amb la família.

I evidentment, a les vacances tocava anar a Chamonix.

Fa dos anys vaig anar a fer la CCC (la germana petita de l’UTMB) i vàrem passar una setmana a Chamonix. Aquest any vàrem fer el mateix. Marxar uns dies abans per fer alguna excursió per allà, voltar per la vall i encara que ja ens ho coneixem, fer una mica de turisme.

Hi vàrem anar jo, la meva dona, companya i amiga, la Mar, el meu fill Martí i la meva neboda, la Magalí. I a mitja setmana van venir els meus cunyats, la Núria i l’Òscar i el nostre bon amic Miquel, que en aquestes curses no falla mai. En definitiva, el millor equip del món mundial, perquè venen per ajudar-me, recolzar-me i donar-me la logística tant necessària per fer aquesta cursa. Només he de vigilar amb la cunyi, la Núria, que sé que m’estima molt i pateix per mi, i si mostro un petit senyal de debilitat i patiment, ja em deixaria plegar per no veure’m així! Ja intento dissimular davant d’ella.

El dia de la cursa és complicat. Moltíssima gent per tot arreu, no saps a on aparcar (sort del transport públic que ho he de dir, és molt eficient).

Per prendre un bon lloc a la sortida, els que no som elits hem d’anar com a mínim una hora i mitja abans a l’arc de sortida per poder agafar un bon lloc.

Sortim uns 2800 corredors i corredores, i el lloc és una mica estret. Sona la música (Vangelis, Conquest of Paradise) i com no, se’t fot la pell de gallina. Busques els teus per coincidir amb l’última mirada abans d’arrencar, però ja hi ha tantíssima gent fent fotos que ja no els veus. Tant temps veient aquella imatge per la televisió, i ara era allà, a Chamonix, a la Plaça del Triangle, a punt de fotre la volta al Mont-Blanc, i 170 km per davant! Qui m’ho havia de dir a mi 3 o 4 anys enrere que faria aquesta bestiesa! Bé, i encara estava pensant això, quan ja veig com arrenca la cursa. Al sortir força endavant, ja pots començar a trotar, però els que surten més enrere, em prou feines surten caminant del tap que es forma! Doncs això, que la sortida és acollonant, centenars de persones mirant-te, animant-te i aplaudint-te! Em sembla que no hi ha al món una sortida així! Durant 2 o 3 km només passes entre la gent, que et fan un passadís. L’adrenalina va corrent pel teu cos, però el cap ja només té un pensament, que això tot just acaba de començar…

Els primers quilòmetres són força ràpids i no et pots deixar emportar per l’emoció i córrer gaire fort, que això tot just comença i ho pots pagar més endavant! Els primers avituallaments, hi sol haver molta gent. Tot és una festa. T’anima tanta gent que et fan sentir bo i tot, i segurament, els primers fa estona que han passat per aquí, mare meva.

El primer avituallament que em podien fer assistència els meus, era a Les Contamines, al Km 30. Allà ja era fosc i tocava abrigar-se per passar la nit. Tenia la intenció que fos l’única nit de cursa, ja que dues nits, ho veia molt de temps, i jo sabia que era capaç de fer-ho amb una com així va ser! Apa, doncs, endrapà una mica, una samarreta màniga llarga, i a pujar i baixar colls durant tota la nit, fins al següent avituallament amb assistència que era a Courmayeur, Km 80. La nit la passes com bonament pots, corrent i caminant al costat de gent sense creuar ni una paraula, cadascú amb els seus pensaments, mals i preocupacions! Tothom té les seves històries, i jo tenia les meves. A les baixades no rutllava gaire, però les pujades m’anaven millor. I així vaig anar passant les hores. I quan m’acostava a Courmayeur, la Mar m’envià un missatge a les 4 de la matinada, que estaven atrapats al túnel del Mont-Blanc i no arriben a temps per veure’m i fer-me l’assistència!

Merda!! Tenia ganes de canviar-me de sabates i de roba (anava enfangat fins als ous després d’una caiguda) i sobretot, una mica de suport anímic, que prou falta em feia. Sort que vàrem ser previsors, i m’havia deixat una bossa amb quatre coses per si no podien arribar (ja sabíem que hi havien problemes al Túnel). Però si alguna cosa m’havia portat fins allà, era la tossuderia i la persistència. Vaig sortir d’allà encara de fosc. De dia els paisatges són fantàstics, però de nit ja se sap, tot és negre.

Però per sort, o no, sabia tot el que em quedava per davant. Una petita passejada de 90 quilòmetres amb els seus 5.000 metres positius i els fabulosos 5.000 metres negatius, quasi res.

A partir d’aquí, em va venir el baixó típic de cada cursa, la famosa “pàjara”, l’home del martell, digueu-ne com vulgueu, però en definitiva, l’estona en què el teu cap i el raonament van per separat. Tot són excuses per tirar la tovallola: que si no has entrenat prou, que em fa mal aquí, mal allà, que això és molt llarg i molt “xungo”, que ja tornaré l’any que ve més preparat, que perquè vas sortir per la Festa Major i et vas passar amb les últimes birres i un llarg etcètera d’històries que per si de cas plegues no et sentis tan malament.

Però no, això volia que passés. I per això penso que és tan important la família i la gent que t’envolta. Perquè potser porten tota la nit seguint-me, sense dormir gaire i després agafen el cotxe i condueix 2 hores o més per veure’m. Sabia que quan entrés a Suïssa els veuria i això en part, també em feia tirar.

I amb tots aquests pensaments tan distrets, per fi arribo a la Fouly, Km 114, i allà veig els cunyats i la petita. Quina alegria, des del dia abans al vespre que no parlava amb ningú, tot i no estar sol ni un moment, sona estrany no?

Allà no em podien assistir perquè no està permès, però el simple fet de veure’ls, ja em va donar energia. Al pròxim avituallament ja hi havia la Mar, en Martí i en Miquel i ells també anaven cap allà.

Arribo com puc a Champex Lac, Km 127. Em feia mal la planta del peu dret i necessitava canviar-me de bambes. Per fi veig a la Mar amb tot el material que em feia falta. A més em portava el Vichy que se’m posa de cine. Me’n devia veure dos i alguna coca-cola. Fins allà només havia begut aigua i ara ja necessitava una mica de gas. Després d’explicar-li les penúries i altres anècdotes, canvi de bambes, mitjons, samarreta, carregar la motxilla de sucres i som-hi.

A aquelles alçades ja sabia que allò ho acabava si o si. La qüestió era saber a quin hora. Al meu fill li havia promès el dia abans que arribaria a temps per sopar, i no ho portava pas malament però no em podia encantar.

A partir d’allà em quedava una marató i dos llocs més d’avituallament amb assistència permesa.

He de dir que tot el recorregut és preciós, però el cantó suís, és espectacular.

Però tornant allà a on érem, em quedaven tres pujades i tres baixades que les tenia gravades al cap. A cada avituallament i els dos llocs amb assistència, ja vaig mirar de no encantar-me gaire, sóc d’aquells que pensen que quan abans m’hi posi, abans acabaré. I tampoc volia que el meu Team, sopés tard!

I com a bona part de la cursa, a les pujades intentava tirar fort i a les baixes, ho feia, com podia. I així vaig arribar a dalt de l’última pujada, a La Flègère, Km 165, ja em el frontal al cap perquè era negre nit, però amb les llums de Chamonix allà al fons. L’última baixada comença per unes pistes d’esquí, que desitjaries portar els esquís posats i relliscar per sobre la neu. Després fas un bon tros de corriols ple d’arrels, que has d’estar molt atent si no et vols fotre de lloros, i finalment agafes una pista que ja et condueix a la glòria, o dit d’una altra manera, a la fi dels teus mals.

I ja i som, enfilant els últims carrers, veig el meu fill i en Miquel, i em diuen que ja hi sóc, que ja ho tinc i que corri.

Córrer? Si el que vull és parar de córrer per favor!! Però si, acabo corrents i encara que sembli mentida, per un moment oblido que tinc els quàdriceps destrossats!! Just uns metres abans, m’esperava la Magalí, que tota coixa pobreta per una lesió, volia fer els últims metres amb mi i en Martí. I així va ser com tots tres, vam creuar l’arc d’arribada.

I ara si, ja podia deixar de córrer i anar a sopar amb tota la família tal com els hi havia promès.

Estic content amb la posició? Si. estic content amb el temps? També.

Però al final, per un amateur com jo, més que números, m’emporto vivències, que ja sé que sona tòpic però és així.

Per qui ens agrada aquest esport de córrer per les muntanyes, un cop a la vida, si es pot, s’hi ha d’anar. El que veig però, és que s’està massificant molt, i molt ràpid, però val la pena. Jo, no descarto tornar-hi. Això sí, amb el meu equip.

I per acabar-ho d’adobar, l’altra part de la família i bona part dels amics, em van rebre a l’entrada del poble amb una pancarta que quasi bé em fan plorar d’emoció.

I vull aprofitar aquest espai que m’han ofert els del Centre Excursionista de Taradell, per donar-vos les gràcies de tot cor. Heu fet que aquesta cursa se m’hagi fet una mica més curta però no menys intensa.

Per vosaltres,

Mar, Martí, Magalí, Núria, Oscar i Miquel

Moltes gràcies